Vigilància de la costa

El seu origen és confús, doncs no trobem cap decret, ja fos d’un rei, o d’algun general, pel qual es creava el Camí de Cavalls. No obstant això, si podem afirmar que en el segle XVIII ja existia un camí, essencial en una època on les invasions únicament es portaven a terme per mar, que costejava la illa i que era utilitzat fonamentalment pels militars, de cara a la vigilància de la costa.

A l’Arxiu Històric de Maó, en el Llibre d’Acords de 1731 a 1736, ja es troben documents que fan referència a un camí que circumval·lava la illa. En una ordre del governador Richard Kane als batlles de la illa es pot llegir: «El vell Camí reial que passa al voltant de la Illa en la Costa de la Marina s’ha d’assenyalar anualment en el mes de març amb branques verdes a poca distancia unes de les altres; i tant aquestes barreres com l’assenyalar serà a càrrec dels subjectes que habiten en el territori per on passa el camí. I sí aquest Camí reial en alguna part es troba molt distant del mar i que pogués cabre més prop se li ha de mudar tan confinament al mar com sigui possible de passar a cavall».

Ara bé, del que no hi ha dubte és que, juntament amb aquest ús militar, es va crear un ús civil. Fet documentat és que passejaven per ell els pagesos, els pescadors, i també aquells que anaven a donar un simple passeig.

Josep María Quintana, autor d’un dictamen sobre la naturalesa jurídica del Camí de Cavalls, remarcava que, en la seva opinió, no es tractava d’un camí definit amb parets i barreres sinó que era el que es coneix en el món del Dret com una servitud.

Ús militar i ús civil

En aquest sentit, el Camí de Cavalls s’ha de considerar històricament com una servitud de passada pública imposada sobre determinades finques privades (ex.: inscripció de la finca de Sant Adeodat, És Migjorn, en el Registre de Propietat) per causes d’utilitat pública (militars, civils o mixtes), adquirida per prescripció immemorial.

El trànsit pel camí era i ha estat sempre lliure com a conseqüència de ser una servitud pública, en els termes que resultin dels documents aportats i dels testimoniatges que aporta la memòria popular.

La no utilització per l’Exèrcit que es deriva de l’escrit del General Governador Militar de Menorca l’any 1961 no implica l’extinció de la servitud. És, en tot cas, un acte que demostra la no utilització del camí per l’Exèrcit des d’aquesta època, però que, per si mateix, no ha impedit, de manera general, el trànsit lliure de ciutadans ni pressuposa la prescripció extintiva de la servitud.

A partir d’aquestes consideracions, cap reconèixer subsistent, en principi, la servitud pública del Camí de Cavalls sobre finques costaneres de Menorca, la qual empara el lliure dret de passada per les finques afectades, encara que, a priori, no pot descartar-se que s’hagi produït algun cas de prescripció extintiva.

En definitiva, s’ha d’accedir o sortir al Camí de Cavalls des d’un lloc públic, mai travessant una propietat privada si el propietari ho impedeix expressament. En els supòsits en els quals el propietari si permeti el dret de passada, s’han de respectar normes com la de tancar les barreres una vegada passades, per a evitar que el bestiar fugi i ocasioni greus responsabilitats per al propietari i perjudicis a tercers.

Considerat patrimoni històric de la illa i declarat bé d’interès cultural per la CAIB, actualment es porten a terme treballs entorn a la recuperació del traçat original del camí, a més de tasques de diàleg amb els propietaris de finques que prohibeixen l’accés a les mateixes. Per a més informació, consultar el Pla Especial del Camí de Cavalls de L’Illa de Menorca (Consell Insular de Menorca); i la Llei 13/2000 de 21 de desembre, del Camí de Cavalls de Menorca.

Aquesta llei té com objecte establir un pas públic, establert sobre el traçat original del Camí de Cavalls, afecte a domini públic o servitud de passada, l’ús del qual és d’interès dels ciutadans, amb l’objecte de permetre l’ús general, lliure i gratuït, com mitja per a aconseguir la recuperació i el restabliment, i utilitzar a aquest efecte tots els instruments legals que conté l’articulat. La titularitat del mateix s’atribueix al Consell de Menorca (art.3).

Descargas de la documentación oficial