L’última frontera

Menorca va ser l’única illa Balear que va romandre com territori republicà contra Franc durant la Guerra Civil espanyola. El balanç dels enfrontaments va ser sagnant, com ho va ser la repressió després de l’entrada de les tropes franquistes al febrer de 1939.

La indústria dels portamonedes, en recessió des de la Primera Guerra Mundial, va anar evolucionant a partir de 1925 cap a la fabricació de cadenes de metalls preciosos i bijuteria. Aquesta última activitat va començar a destacar a principis dels anys quaranta i va impulsar el desenvolupament de l’economia menorquina.

La lluita pels drets democràtics es reaviva a les últimes del franquisme. La Constitució de 1978 legalitza partits polítics i sindicats i la gent pot participar en eleccions democràtiques, amb uns resultats diversos pel que fa a la illa.

Bijuteria, calçat, ramaderia i turisme

Des de mitjans del segle XIX, les autoritats locals menorquines intenten recuperar un cert autogovern, reclamant una Diputació Provincial que els permetés gestionar la illa. L’Estatut d’Autonomia (1983) els reconeix aquest dret i el Consell Insular serà la institució que ho faci efectiu.

L’any 1993, la Unesco va declarar Menorca com Reserva de la Biosfera. Amb això es pretén la conservació dels ecosistemes representatius de la illa, potenciar la investigació sobre el medi ambient i promoure el desenvolupament sostenible a mitjan i llarg termini.

Finalment, advertir que la bijuteria, juntament amb la indústria sabatera, la ramaderia bovina, enfocada a la producció de carn i llet per a l’elaboració de formatges i, sobretot, el turisme, constituïxen avui les bases actuals de l’economia insular.